Les pintures rupestres: situades a la cova de Sant Josep, al corredor que porta a l’embarcador. Estan realitzades a color roig, de traces gruixudes i molt esquemàtiques, de fet pertanyen a l’anomenat “estil esquemàtic”, però encara no estan datades cronològicament .
Quan la UNESCO declarà Patrimoni de la Humanitat l’art rupestre llevantí, quedaren incloses com la resta de pintures de la zona mediterrània.
Els poblats ibers: Es tracta del la Punta d’Orlei i el poblat iberoromà de Sant Josep.
Tots dos no conserven ningun edifici en peu, estan situats en llocs estratègics sobre el riu Belcaire, dominant l’entrada a la vall, en el cas d’Orlei, i l’accés a l’interior de la serra d’Espadà, en el cas de Sant Josep. S’aprecien restes de les muralles, dels edificis públics de l’acropolis , i es troben en un estat lamentable de conservació, malgrat que Sant Josep ha estat declarat B.I.C. Queda molt per fer si volem gaudir d’aquest patrimoni.
L’aqüeducte romà: Situat sobre el barranc d’Aigualit, permetia salvar l’obstacle del barranc, i conduir l’aigua que es prenia de la font de Sant Josep per la séquia major per a ser utilitzada per al reg de les hortes municipals fins als anys cinquanta del segle XX.
Es un edifici públic que es conserva complet perque des de la seua construcció , i al llarg del temps, s’han realitzat diverses obres de manteniment i reparació; per això s’alternen els arcs de mig punt amb els ojivals.
Posteriorment, en creixer els habitants de la Vall durant el periode medieval , i obrir nous espais de cultiu, la séquia es bifurcà abans d’arribar a l’aqüeducte , per a donar lloc a la séquia del Pla, i s’aprofitá el desnivell d’aquesta bifurcació per a situar en la nova séquia dos molins que aprofitaven la força de l’aigua, però també fou menester la construcció d’un aqüeducte més petit sobre el barranc d’Aigualit
Així l’aqüeducte romà i el medieval constitueixen un conjunt interessant d’obres hidràuliques que ens mostren la laboriositat dels nostres avantpassats
Quan la UNESCO declarà Patrimoni de la Humanitat l’art rupestre llevantí, quedaren incloses com la resta de pintures de la zona mediterrània.
Els poblats ibers: Es tracta del la Punta d’Orlei i el poblat iberoromà de Sant Josep.
Tots dos no conserven ningun edifici en peu, estan situats en llocs estratègics sobre el riu Belcaire, dominant l’entrada a la vall, en el cas d’Orlei, i l’accés a l’interior de la serra d’Espadà, en el cas de Sant Josep. S’aprecien restes de les muralles, dels edificis públics de l’acropolis , i es troben en un estat lamentable de conservació, malgrat que Sant Josep ha estat declarat B.I.C. Queda molt per fer si volem gaudir d’aquest patrimoni.
L’aqüeducte romà: Situat sobre el barranc d’Aigualit, permetia salvar l’obstacle del barranc, i conduir l’aigua que es prenia de la font de Sant Josep per la séquia major per a ser utilitzada per al reg de les hortes municipals fins als anys cinquanta del segle XX.
Es un edifici públic que es conserva complet perque des de la seua construcció , i al llarg del temps, s’han realitzat diverses obres de manteniment i reparació; per això s’alternen els arcs de mig punt amb els ojivals.
Posteriorment, en creixer els habitants de la Vall durant el periode medieval , i obrir nous espais de cultiu, la séquia es bifurcà abans d’arribar a l’aqüeducte , per a donar lloc a la séquia del Pla, i s’aprofitá el desnivell d’aquesta bifurcació per a situar en la nova séquia dos molins que aprofitaven la força de l’aigua, però també fou menester la construcció d’un aqüeducte més petit sobre el barranc d’Aigualit
Així l’aqüeducte romà i el medieval constitueixen un conjunt interessant d’obres hidràuliques que ens mostren la laboriositat dels nostres avantpassats
